Introducció a “A Room Listening to Itself”

El treball d’Adam Basanta (Montreal, 1985) s’interroga sobre les formes d’agència (humanes i/o tecnològiques) que intervenen en diversos processos de generació de so i d’escolta. A través del feedback d’un sistema integrat per diversos micròfons i altaveus, la instal·lació “A Room Listening to Itself” (“Una habitació escoltant-se a si mateixa”) fa audible la relació entre els diversos elements que formen part de l’obra i l’espai arquitectònic que aquesta ocupa.  

A través d’un software que calcula i re-ajusta les condicions sonores a partir de les quals es genera el feedback, el sistema modifica continuament els seus paràmetres per tal d’assolir un equilibri que, de fet, no acaba de produir-se mai. Tal com suggereix el títol de la peça, l’habitació (o en aquest cas l’església del castell d’Ulldecona) no deixa d’escoltar-se a si mateixa, desencadenant una particular meditació sonora en forma de drons i subtils patrons rítmics.

Els visitants que accedeixen a l’esglesia i caminen entre els micròfons i els altaveus modifiquen subtilment el grau de ressonància de l’espai i altres aspectes acústics. El públic es converteix d’aquesta manera en part integrant de l’obra. A través d’aquesta “interacció atmosfèrica” que es produeix entre els cossos, els altaveus, els micròfons i l’espai interior de l’església, la instal·lació sonora de Basanta posa de manifest la íntima relació de “mútua transitivitat” que s’estableix entre la instal·lació i els seus visitants.

Més enllà de l’activació sonora de l’espai arquitectònic a través d’un procés basat en les seves pròpies característiques acústiques (un procés d’activació que podríem considerar fins a cert punt tautològic), l’obra de Basanta ens convida a reflexionar sobre la relació primordial que existeix entre l’acció d’habitar i la d’escoltar. Habitar un espai vol dir inscriure-s’hi, escoltar-lo; o com diria el filòsof Jean-Luc Nancy “posar-s’hi en ressonància”.

Arnau Horta