Quan Eva Valero (Barcelona,1995) es tanca a gravar música es converteix en Cabiria, una veu única a mig camí entre l’italo-disco, el dreampop anglosaxó, la cançó melòdica espanyola i el pop japonès que dóna lloc a una atmosfera íntima per a ballar i, per què no, plorar des del teu propi quarto. Les seves inquietuds l’han portat a explorar el món dels sintetitzadors i les caixes de ritmes, amb els quals aconsegueix crear un món oníric que, en directe, s’acompanya de saxòfon al més pur estil 1985, sotmès a una revisió clarament contemporània. Si considerem l’italo un gènere que viu aïllat en un instant etern, amb uns clixés i detalls que són són ancoratges infranquejables, Cabiria compta amb uns seguidors que són veritables escortes de la puresa. Però també té fans nous, clar, que responen a les seves propostes disco-cafè d’etern rampell pop. Ballem, encara que sigui asseguts i suposi l’última cosa que fem en aquesta maleïda pandèmia.