Betacam, l’alies del santanderí Javier Carrasco, és un hiperactiu protagonista de l’escena indie de Madrid, ja que milita en altres aventures com Templeton i Rusos Blancos i és músic de directe de Tulsa i Cosmen Adelaida. El seu primer treball llarg “Mítico”, que s’ha fet esperar des de l’EP “Tecnazo”, és un disc de pop electrònic efervescent, intel·ligent i addictiu amb himnes instantanis com “Chacal”, “Otras chavalas” o la sorprenent “Cospedal” (amb un dels millors versos de l’any: “una noche más, llorando en la discoteca”). Melodies emocionants, posada al dia de ritmes ballables deutors dels 80, tocs d’italo disco i sintes desenfrenats, lletres enginyoses -sense forçar la màquina de voler ser el més graciós de la classe- i un costumisme en primera persona que fa que la identificació sigui immediata. La crítica ha trobat en la seva música ecos de Carlos Berlanga, Parade o Javiera Mena, però està clar que Betacam té armes de sobra per fer dels seus temes artefactes de pop perfecte que van més enllà de la nostàlgia. “Mítico” té punts per ser un dels millors disc de l’any. Rendits.